En el Dia Mundial de l’Aigua

[EN CASTELLANO] El passat 22 de Març l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va commemorar el Dia Mundial de l’Aigua amb el lema “El món es mor de set perquè té fam”. Un eslògan que fa referència a l’estreta relació entre disposició d’aigua i d’aliments que no sempre s’ha tingut en compte a l’hora d’elaborar les polítiques contra la desnutrició.


La iniciativa sorgida en els darrers anys per a dotar de subministrament d’aigua “amb qualitat suficient” a la població mundial ve recollida dins dels Objectius del Desenvolupament del Mil•lenni unit a l’accés a un sanejament  millorat. Concretament l’ONU s’havia marcat per a 2015 reduir a la meitat la proporció de persones que no comptaven amb aprovisionament d’aigua potable ni amb un sistema d’evacuació dels seus residus, per tal d’atendre no només a la satisfacció d’una necessitat bàsica per a l’esser humà (i un Dret internacionalment reconegut), sinó a més lluitar contra les malalties derivades d’un ambient poc higiènic.
Fa escassament unes setmanes els mitjans de comunicació ens informaven sobre l’acompliment enguany de la Meta d’abastiment. Si no és habitual que les Institucions internacionals encerten amb les seues prediccions en quant a lluita contra les desigualtats, pobresa, o exclusió, menys ho és que ho facen abans de la data prevista.


Cal reconèixer l’esforç fet per l’ONU (en col•laboració amb moltes altres administracions, institucions i corporacions) que ha contribuït a no deixar en paper mullat uns reptes tan importants com són els ODM, però també s’ha d’explicar en que consisteix aquesta Meta en particular. I és que quan es dóna per bo la reducció del cinquanta per cent de població que no tenia accés a aigua potable (i sent un pas en positiu), l’indicador utilitzat per les Nacions Unides accepta com a vàlid que el punt del qual s’extrau el líquid estiga a menys d’un quilòmetre de distància, si a açò hi afegim que segons aquesta mateixa organització el consum mitjà que li cal a una persona per a cobrir les seues necessitats ha de ser d’un mínim de vint litres diaris, ens trobem amb el primer dels grans problemes: l’abastiment malgrat la Meta d’ODM encara no es garanteix suficient a bona part de la població mundial. I és que l’impacte que genera en una societat, un poble o una família el fet que la font, el pou, o l’aixeta es trobe a mil metres de recorregut és brutal en molts aspectes. Un d’ells, per exemple, la capacitat de les dones per a empoderar-se. Sent elles les que en la majoria dels casos s’encarreguen de la recollida i de manera molt especial les xiquetes, les deixa fora de l’escolaritat, i les exposa a molts riscos com el fet que puguen ser violades durant un dels molts viatges que hauran de fer al llarg del dia.
L’aigua, com a indicador de benestar o pobresa, ens aporta dades interessants sobre desigualtats a molts indrets del món. Curiosament en les zones d’alts ingressos d’algunes regions d’Àsia, Àfrica Subsahariana, o Àmerica Llatina, el subministrament d’aigua potable no només és molt alt sinó que a més el seu preu és sorprenentment barat, mentre en els barris pobres o rurals hi ha qui té greu problemes per al seu abastiment diari. Tenint en compte que el Regne Unit considera com a indicador de privació del be que el cost de l’aigua supose en una llar més del 3% dels seus ingressos, i que per al vint per cent de les llars més pobres de Nicaragua, Argentina, El Salvador, o Jamaica representa el 10% de la despesa (quan els ingressos no van més enllà del dolar diari que ens confirma l’entrada en l’extrema pobresa), o fins al 22% en Uganda, ens trobem amb el segon problema: el d’aquells que sí poden tindre accés però en moltes ocasions no tenen disponibilitat econòmica per a cobrir la despesa que genera.
Bona part dels obstacles en el subministrament d’aigua se’n deriva de la seua pròpia gestió. Aquesta varia depenent del país, i inclús a nivell local, pel que fer un mapa sobre la situació actual és realment complicat. Hi ha prou amb dir que del 1990 al 2007 el nombre de persones en el món que són abastides per empreses privades ha passat dels 51 als 681 milions. La gestió pública considera l’aigua com a ben essencial però ha d’enfrontar-se massa a sovint amb les lleis del mercat. D’altra banda una roina administració, la decadència de les infraestructures per manca d’inversió, la poca transparència i la ineficiència (amb pèrdua de gran quantitat de litres en la xarxa, o defectes en la facturació), amén del curt terminisme  del temps polític arrelat a la fi de la legislatura han marcat l’avanç privatitzador de la gestió, també inclús de la pròpia titularitat de l’aigua, però tot i així hi ha bons exemples públics com ara els serveis d’abastiment de Singapur, que compten amb menys pèrdues en contraposició d’altres privats com el del Regne Unit. També el de Porto Alegre en Brasil, on la reforma en la prestació del subministrament va produir guanys en quant a eficiència i responsabilitat democràtica. A Espanya un bon espill on mirar és el Canal d’Isabel II, empresa de la Comunitat de Madrid, utilitzada com a exemple d’una gestió correcta a nivell internacional però que està en procés de passar a mans privades, amb quines raons?

Per als seus defensors el sector privat representa una millor actuació i més serveis, alhora que incentius en l’estalviament de costos, especialització i transparència. També, diuen, aporta atracció de capital per a finançar noves infraestructures que suavitzen la responsabilitat financera de l’Estat i la seua presumible independència del control polític els fa administrar i preveure a llarg termini. Cal dir però que la prestació privada no és cap panacea: deixa en mans d’uns pocs un ben essencial per a la vida i el desenvolupament humà, a nivell econòmic crea monopolis naturals per la dificultat extrema per a que hi apareguen diferents empreses que operen en unmateix lloc, amb diferents xarxes i competència en els preus i com a conseqüència s’afavoreix a les grans transnacionals.
Queda, doncs, molt a fer per aconseguir que no hi haja qui, literalment, mora de set. L’accés a aigua potable, com he comentat, és un Dret humà i és indispensable per a la vida. Però és important abordar el repte des d’una perspectiva integral i internacional. Ja en parlaré en altres entrades dels conflictes entre països que s’estan donant pel control dels recursos hídrics. Cal un compromís de l’ONU amb un model de gestió flexible, que puga ser adoptat per diferents nacions, però que aposte per fer de l’aigua un be irremediablement públic. En alguns casos i sota les condicions institucionals adequades el sector privat pot proporcionar tecnologies i recursos que permeten l’accés a l’aigua, però bastir aquestes Institucions no suposa un treball fàcil en Estats fallits o amb greus desequilibris interns.
John Briscoe des del Banc Mundial va utilitzar la coneguda frase de Margaret Thatcher “no hi ha alternativa” per a referir-se a que l’única manera de gestionar l’aigua havia de ser mitjançant empreses privades. Hi ha alternatives, i la història recent amb els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni com a exemple, ens mostra que només amb una aposta pública es redueixen les desigualtats i es garanteix el subministrament per a tothom.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s