Millorar la sanitat no vol dir desmantellar el Sistema

[EN CASTELLANO] El Portaveu a la Comissió de Sanitat del Partit Popular en el Senat Jesús Aguirre aquesta setmana ha afirmat que els principis d’universalitat, gratuïtat,  equitat i solidaritat que ha regit la política en matèria de salut a Espanya des que es va instaurar el Sistema Nacional de Salut a l’any 1986 són una “utopia”. Pel que sembla, per al polític conservador “no hi ha diners” per a fer front a la despesa que genera l’atenció sanitària a la població. Tot i així, i després de dir quelcom tan greu, no ha transcendit cap proposta d’alternativa.

Hi ha dos grans models d’atenció pública al món que es diferencien no tant en les persones que tenen accés (tot i que sí hi poden haver matisos importants depenent del país), com sí a través d’on es financen. El Sistema de Seguretat Social, vigent  a França, Bèlgica, Alemanya o Suïssa és sufragat mitjançant les cotitzacions socials de persones actives laboralment. Aquest també permet excloure de l’aportació a aquells que compten amb rendes més altes i que prefereixen optar per un segur privat que hauran de contractar obligatòriament i el cost del qual serà en funció de la renda i no del risc a patir malalties. Hi ha per tant un impost específic que va a parar a la sanitat, i això fa que els ciutadans puguen ser conscients del que suposa el manteniment del servei públic de salut.sanitat

D’altra banda trobem el Sistema Nacional de Salut (SNS), que és el que està vigent a Espanya des de 1986, que va substituir el Sistema de Seguretat Social i les despeses del qual corren a càrrec dels ingressos generals de l’Estat, és a dir, de tots els impostos directes i indirectes que recapta Hisenda, i per tant, permet en la pràctica destinar major quantitat de recursos i el pes recaptatori és més redistributiu. A partir de l’any 2000 la sanitat passa a finançar-se només amb impostos i les cotitzacions socials es dediquen exclusivament al pagament de pensions i prestacions per desocupació.

El SNS, que cobreix fins ara els jubilats i malalts crònics amb la provisió de medecines a cost zero, mentres la resta de població ha de sufragar el 40% del total del medicament, defineix la sanitat com un ben preferent del que tots els ciutadans han de ser provistos i a la que tenen accés en condicions d’igualtat, i inclou tota la prestació sanitària de manera gratuïta a excepció de la dental (una reivindicació històrica fins ara no atesa de molts partits polítics, organitzacions socials i de consumidors). I és aquesta és la raó que Espanya siga una xocolatina ben dolça i quasi sense llevar el paper per a multinacionals de la salut que esperen desembarcar els seus negocis a mig termini, i és ahí on crec s’emmarquen les paraules de Jesús Aguirre.

És evident que el Sistema Nacional de Salut espanyol pateix de greus problemes en el seu funcionament, alguns d’ells derivats de la pròpia configuració i estructura administrativa implantada, com el fet que cada comunitat autònoma haja hagut de fabricar la seua pròpia targeta sense que el Ministeri es dedicara a coordinar que aquestes pogueren possibilitar l’accés als historials clínics dels pacients independentment d’on estiguera radicat el centre de salut. Que depenent de la Comunitat el percentatge de producció privada de la sanitat siga major o menor, sense que aquest tipus de model derive necessariament ni en major eficiència econòmica (algunes proves ginecològiques que abans es podien fer a l’Hospital d’Oriola –públic- ara es fan al de Torrevella –concertat-, amb quin motiu?), ni en una millor atenció en el servei. O que hi hagen regions com Andalusia on els ciutadans tenen drets a determinades intervencions de primera necessitat per a moltes persones com per exemple (entre altres) la de reassignació de sexe, que castellans lleonesos, gallecs,  o aragonesos han de pagar de la seua butxaca. Altres problemes són derivats dels canvis socials que patim a Espanya, com l’envelliment de la població que hauria de suposar una major inversió, l’alt cost en despesa farmacèutica o el que s’ha enaltit com a crisi nacional: l’anomenat “turisme sanitari”.

Per tant és obvi que ningú no nega que el SNS tinga carències, i que no es puga gastar, atendre, coordinar i prestar millor. Però ahí està el quid de la qüestió ,en MILLORAR. El fet que si hi ha problema de finançament derivat de la crisi no es busque primer la manera de mantindre els serveis amb un menor cost i que, al contrari, s’estalvie diners estalviant prestacions va en detriment de tots menys d’aquells que oferisquen eixos serveis fora del sistema públic. Trencar amb la gratuïtat de les medecines per a jubilats o malalts crònics, o amb el quaranta per cent per a la resta, inclús excloent amb paràmetres de renda, obri una via molt perillosa ja que ens hem de preguntar que passarà si d’ací a un mesos o a un any quan s’haja consumat l’anunci del Govern resulta que continuem sense arribar als objectius de dèficit que ens han marcat… tornarem a modificar els criteris i encara en pagarem més? A més, altres medicaments passen a estar exclosos absolutament del catàleg, per tant els percentatges que s’han donat no es corresponen amb la realitat de l’augment de la despesa que passarà a càrrec de la nomina o la pensió dels ciutadans, serà molt major d’allò indicat.

Hi ha maneres de baixar la despesa en sanitat sense perjudicar el servei, com educar en la prevenció o millorar la xarxa d’atenció primària per tal de detectar les malalties quan el tractament encara puga ser lleu i barat i així fugir dels projectes de grans superhospitals. S’ha d’ensenyar la població a tindre una vida saludable per tal d’evitar problemes corrents de salut que són els que més incidència tenen en el Sistema i que són evitables, com l’obesitat que va acompanyada de problemes cardiovasculars de tot tipus, o la salut sexual, però això no és possible si alguns programes que han donat bons resultats com el Pla Nacional contra la Sida cauen del pressupost. Açò en uns anys tindrà efectes greus en la població més exposada al virus, ho saben tots els experts i és presumible que també ho sàpiga la Ministra, tot i que és possible que a ella o a la resta del Gabinet els faça igual doncs els seus horitzons els marca el final de cada legislatura i les fites electorals.

En tot cas seria interessant que el President Rajoy ens diguera cap on anem. No vull negar-li el seu dret com a Cap del Govern de reformar-ho tot, també la Sanitat. Però l’oposició i els ciutadans tenim el nostre de saber on volen dirigir-nos. Potser vol tornar enrere a un Sistema de Seguretat Social, o tal vegada passar-se al model nord-americà –del que renega Obama però on tan bé estan les asseguradores- de segurs privats per al conjunt de la població, el Medicare per a l’atenció als ancians i el Medicaid per a la gent sense recursos. Transformar al cap i a la fi el Serveis Públics en una espècie d’atenció al més desfavorit, una manera d’entendre però la Sanitat que dista molt dels nostres principis constitucionals que tant trauen a relluir quan els interessa.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s