L’informe sobre violència per homofòbia

306858_10151883428985227_1736454284_n[EN CASTELLANO] Aquest mes de Setembre s’ha presentat l’informe elaborat per la Federació Estatal de Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals sobre la relació entre assetjament, homofobia i risc de suïcidi entre la població escolar espanyola. La xifra més important que s’extrau del treball i que ha transcendit als mitjans de comunicació é  que la meitat dels joves homosexuals que han patit bullying han pensat alguna vegada en la possibilitat de llevar-se la vida.

És important repetir que el document ja està parlant de la totalitat d’adolescents que estan o han estat sent perseguits per la seua orientació sexual i és que l’arrel de l’elaboració es troba en les dades de l’Institut Nacional d’Estadística de 2010 en les que es posen de manifest que el suïcidi és una de les causes principals de mort entre la població objecte de la investigació, que aquest problema no sembla ocupar l’agenda dels poders públics i que no s’ha aprofundit entre les conseqüències que han dut les persones a prendre aquestes decisions i especialment quin lloc ocupa la visibilitat LGTBI d’entre les raons que es poden barallar. La hipòtesi del treball, és doncs, conéixer la vinculació existent entre l’assetjament escolar homofòbic que pateixen els adolescents i joves espanyols LGB (es deixa fora de l’objecte els i les transsexuals i intersexuals) de fins a vint-i-cinc anys.

Entre les preguntes que els investigadors han fet als participants en l’estudi hi ha, per exemple, si alguna vegada al seu col·legi o institut han sigut objecte d’un o diversos comportaments per part de la resta dels companys contraris a la seua identitat sexual. El 72% dels enquestats afirmen que alguna vegada han parlat malament d’ells, el 69% que han circulat rumors sobre la seua persona, el 64% han patit burles o imitacions, el 71% confirmen que han estat insultades ocasionalment (bollera, tortillera, maricó…), o al 39%  els han deixat de parlar o els han ignorat. El 20% suporten aquestes situacions a diari!

L’edat d’inici de l’assetjament escolar es concentra per a més de la mitat dels joves LGB entre els dotze i els setze, i el setanta per cent diuen haver-los patit durant més d’un any. Alguns testimonis directes recollits en el document destaquen, per exemple, situacions tan tristes com la sensació de pèrdua de l’adolescència:

Aprendí a vivir cuando cumplí 18 años, nunca, antes de los 18 yo nunca fui a una fiesta de cumpleaños de ningún amigo, nunca me quedé a dormir en casa de nadie, no sé, esas típicas cosas que hacen los niños del colegio y tal, yo eso no lo viví

També de la violència estructural i cultural contra els homosexuals interioritzada des de ben menuts per molts d’ells, que arriben a patir d’autoodi durant part de la seua vida:

Yo primero me di cuenta del estigma que sufrían los maricas, que era como lo oía yo de pequeño, antes de darme cuenta de mi propia orientación sexual. Yo recuerdo, por ejemplo, cuando estaba en primaria y jugando con mis amigos y amigas y la frase de mariquita el último, yo recuerdo, sé perfectamente que estaba en el patio y establecí la relación de yo tengo que correr lo máximo posible, porque como llegue el último, voy a ser mariquita y claro ser el último es lo peor… así que mariquita tiene que ser algo malo, no sé lo que es pero tiene que ser algo malo. Luego cuando cumplí 12-13 años, estaba en 1º-2º de la ESO, lo descubrí porque me empezó a gustar un chico de clase y veía que no era algo…no es que no fuera algo normal, sino que algo raro me pasaba, porque veía que todos mis amigos tenían novia y tal y que a mí las chicas no me hacían…no me gustaban y en cambio de un chico de clase me enamoré, tanto física como intelectualmente, me enamoré y a partir de fue cuando dije, pues…creo que soy gay y lo viví como…uff, como algo malo.

D’on prové aquest odi cap al el col·lectiu LGTB? És comparable l’homofobia, lesbofobia, bifobia i transfobia amb el racisme, la xenofobia o altres tipus de discriminacions? Parlant amb Ángel Amaro, investigador de la Universitat d’Alacant al voltant de la problemàtica de la prostitució, em comentava el gran perjuí que suposa per a les prostitutes no haver estat incloses dins la denominada Llei contra la Violència de Gènere que va promoure el Partit Socialista. Part del moviment feminista peca d’un conservadurisme extrem i només entén aquest maltractament si es produeix dins d’una relació, diguem-ho així, “sentimental” i no fruit de la cultura del patriarcat que exercix a través del masclisme el sotmetiment de tot allò que puga trencar un sistema ben assentat a través del temps i els nostres referents cristians. La conversa va avançar fins el punt de fer-me reflexionar sobre si cal una reforma de la Llei per a incloure també la violència contra els Gais, les Lesbianes, els Transexuals i els Bisexuals. Al cap i a la fi, el concepte LGTB ho és de ben difús i en realitat descriu una sèrie d’accions i pràctiques que són, eixes sí,  les dimonitzades (com el sexe anal), però sota l’odi allò que s’amaga és el perill a la llibertat i l’emancipació sexual que es tradueix en nous rols que deixen a banda l’home heterosexual com a nucli essencial de poder sobre el que s’edifica la nostra societat. Tornem doncs a la paraula clau: El Patriarcat.

L’estudi presentat per la FEGBTL detecta aquesta causa. Quan es pregunta els afectats per bullying sobre les persones que van dur a terme els comportaments descrits en el 90% dels casos es tracten de companys (homes) i també en un 15% de professors, front a les companyes (55%) i professores (5%). Altres investigacions fetes sobre violència i discriminació ja venien apuntant que els fenòmens d’exclusió social són protagonitzats majoritàriament per homes. És per tant l’homofobia un mecanisme de control de gènere que els homes (però també algunes dones) usen emparant-se en la permissivitat social a l’insult homòfob. Si el problema de l’assetjament LGB posat de manifest és molt greu, encara s’agreuja amb el desempar que pateixen els assetjats. El 42% afirma no haver rebut ajuda de ningú.

Tenint en compte que els docents són l’autoritat en les aules, què passa per a que no protegisquen la víctima? En realitat el professorat no és un ens a banda de la societat i dins el col·lectiu professional hi podem trobar de tot però majoritàriament -aixi ho reflecteixen els afectats- o bé formen part de les burles o bé les permeten per omissió arribant inclús a donar lliçons sobre comportaments menys “amanerats” a aquells que hi acudeixen en busca d’ajuda:

Siempre buscabas el refugio del profesor de turno para que pararan de hacerte burla o de burlarse en clase, y no obtenía respuesta, incluso a veces te recomendaban… te decían como que lo provocabas (…) Yo siempre he sido muy femenino desde pequeño y jugaba con chicas y tal y los profesores me recomendaban que jugara con chicos, no tanto con las chicas que intentara ser de otra manera, no mover tanto las manos, comportarme de otra manera. Sabes, me sentía que el problema era yo y tenía que cambiar

Hi han inclús casos que passen la frontera d’allò que podem anomenar dramàtic:

Me cogieron entre tres personas, cuyos nombres y apellidos recuerdo perfectamente y me pusieron en medio del vestuario y todos los chicos de clase, no todos, algunos, 7 u 8, me empezaron a orinar encima, me pusieron en el suelo, me empezaron a orinar encima, diciéndome “Arturo es mariposo”, y a reírse. Pues recuerdo que del escándalo que se formó, de que la gente se estaba riendo y tal, el profesor entró y vio lo que estaba pasando y se fue. Y yo lo vi y fue el hecho que más me marcó, porque a raíz de ese hecho me intenté suicidar.

Es conclou per tant que l’assetjament escolar per homofòbia es dóna en tota la geografia espanyola en adolescents i joves de fins a 25 anys i habitualment s’inicia entre els 12 o 13 anys, es provocat majoritariàment per varons i són principalment també ells els qui més el pateixen, es manifesta generalment a través d’insults i vexacions verbals i de l’aillament al que són sotmeses les víctimes, que normalment es troben també a soles en quant a que les famílies no sólen ser conscients del que ocorre el que crea una greu situació d’ansietat i porta en molts casos a l’intent de suicidi, desgraciadament en moltes ocasions amb èxit.

Evitar aquestes situacions des de la base ha de ser prioritari per part de tots els agents implicats especialment especialment en l’àmbit escolar, que com hem vist és el lloc d’inici i desenvolupament de l’homofòbia. En la línia Comissions Obreres i Diversitat Alacant denunciàvem que el Pla de Prevenció de Violència Escolar del País Valencià (Pla Previ) depenent de la Conselleria d’Educació és ineficaç doncs no contempla el motiu pel qual s’inicia l’assetjamenti per tant es desconeix si pot derivar-se de causes homòfobes, racistes, xenòfobes o d’altre índole. I si es desconeixen les raons, com pensa la Generalitat treballar la prevenció?

Per a acabar a més amb el bullying per homofòbia cal un impuls a l’educació afectiva-sexual i desterrar eixa imatge de conflictivitat que generen uns coneixements que són bàsics per a evitar més d’un problema durant l’adolescència, però tot indica que la reforma en l’ensenyament que es prepara a hores d’ara no pensa en açò com en una prioritat i tractarà inclús de desmuntar el poquet construït fins el moment. Així que el refugi de les famílies és i serà bàsic per al col·lectiu LGTBI durant l’etapa de maduresa sexual, ja que només evitar la solitud dels assetjats pot lliurar-los de temptacions dramàtiques.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s