La necessària reforma de la LUEV

Fa trenta anys les Corts Valencianes es reunien al Palau de la Diputació d’Alacant per a debatre i aprovar la Llei que portaria el nom de la capital de L’Alacantí i que marcaria un punt i apart en el tractament que les Administracions tindrien amb la nostra llengua pròpia. Després d’assolir la cooficialitat gràcies a l’Estatut d’Autonomia de 1982 el valencià necessitava d’una norma que regulara el seu ús a la vida pública, determinara l’àmbit geogràfic on seria idioma de predomini atenent a la dualitat sociolingüística del nostre País entre comarques valencianoparlants i castellanoparlants, i sobretot es disposara d’una ferramenta eficaç per a afrontar el repte de la seua normalització després de segles d’arraconament, prohibició i degradació de tot allò que diferís o poguera entrar en conflicte amb la visió uniforme i monocolor d’Espanya que es promovia des del centralisme excloent.

Joan Lerma, President de la Generalitat pel PSPV-PSOE, impulsor de la LUEV. Font: Diari Información

La tramitació de la Llei va anar acompanyada de polèmica. La batejada llavors com a Batalla de València, el debat generat al si de la societat valenciana (que tenyiren violentament grups feixistes i d’ultradreta durant la Transició) sobre l’oficialitat de les nostres senyes d’identitat i simbologia, deixaren tocada la LUEV que acabaria per ser una Llei de Mínims. Important, històrica, imprescindible i valenta, però de mínims. I no és d’estranyar quan l’oposició en Les Corts al Govern de Lerma, lluny d’instar a avançar en els aspectes normalitzadors, promovia esmenes per tal de descafeïnar-la el més possible, rebent finalment només el suport del Grup Socialista i l’abstenció de la resta de la Cambra amb l’al·legat en contra de la dreta. Precisament el tret que generava major tensió i oposició i que alhora ha sigut el més important dels guanys de la LUEV, fou la inclusió de l’ensenyament obligatori del valencià a l’escola que ha condicionat la pervivència del nostre idioma i el manteniment de la seua fortalesa. Gràcies a açò s’ha aconseguit alfabetitzar en la seua llengua materna a milers de xiquets i xiquetes, i que a més hi haja una generació de castellanoparlants, com jo, capaços de llegir, escriure, parlar i pensar en valencià com mai no hi ha hagut en la nostra història.

Manifestació a València demanant per la “Llibertat, Amnistia i l’Estatut d’Autonomia” al 1976. Font: PSPV Godella.

Però com explicava anteriorment la Llei no acabà d’arrancar en tots els aspectes necessaris. Entre les seues principals mancances es troba no abordar l’aprovació del requisit lingüístic, és a dir, que el coneixement del valencià per a accedir a un lloc de treball públic fóra condició sine qua non i no mèrit, l’experiència d’estos anys ens diu que no es pot garantir al dret dels i les ciutadanes a ser ateses i a mantindre relació amb l’Administració en la llengua cooficial que trien, sense que això no comporte que els i les treballadores hagen d’entendre, parlar, llegir i escriure en castellà i valencià en igualtat de condicions. Tampoc la Llei d’Ús va preveure la presència del valencià als mitjans públics, la posterior Llei de Creació de RTVV tot i que incorporava entre els principis rectors la promoció del valencià, no fou suficient per a evitar el model bilingüe que es va anar imposant gradualment a la seua graella, desvirtualitzant el comés de Canal Nou quan el castellà superà al valencià en el nombre d’hores d’emissió. A això cal afegir la no regulació de les relacions lingüístiques entre els i les consumidores i l’empresariat i comerç en aspectes com la presència del valencià a l’etiquetatge de productes o la retolació dels establiments, promoguts mitjançant ajudes públiques durant els temps de bonança però en greu risc hui per les retallades pressupostàries de Generalitat i Ens locals.

Ha sigut, però, l’augment d’atacs a valencianoparlants per negar-s’hi a canviar de llengua que s’estan reproduint al llarg del nostre territori, la simptomatologia més evident de la necessitat de reformar Llei d’Ús i Ensenyament per tal de reforçar-la. Incidents ocasionats especialment per personal que s’aprofita de la seua autoritat (la Guàrdia Civil a Almenara, la Policia local a El Campello, agents de seguretat de l’Arenal Sound a Borriana o el metge que li negà atenció sanitària a un pacient a Torrent) , exigeixen respostes contundents des dels Poders públics per a garantir el compliment del dret a usar el valencià reconegut a l’Estatut d’Autonomia. La defensa de la plurinacionalitat i de la riquesa lingüística de l’Estat ha de formar part de l’acció política de l’Administració i crear instruments eficaços de lluita contra la discriminació i la violència s’ha tornat imprescindible. La LUEV podria continuar fent la seua tasca durant els pròxims trenta anys, però haurem de sotmetre-la a importants canvis per tal d’adaptar-la a l’exigència derivada de l’augment en l’autoestima col·lectiva que tenim com a Poble els valencians, que ja no amaguem la nostra llengua. Tres dècades de Llei d’Alacant han servit per a llevar-nos els complexes, cal avançar. Podem aspirar els valencians a una Llei de Normalització al nivell de Catalunya o Euskadi?

Publicat al Diari Información d’Alacant  13/08/2013

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s